Barcelona
Un mosaic gairebé desconegut de Gaudí espera protecció urgent a Sant Andreu
Barcelona està plena d'obres de Gaudí que apareixen en guies, postals i cues interminables. Però a Sant Andreu hi ha una peça molt més silenciosa, gairebé amagada sota els peus de qui entra a la parròquia de Sant Pacià: un mosaic dissenyat per l'arquitecte en els seus primers anys de carrera i que avui preocupa pel seu estat de conservació.
El paviment cobreix la nau central del temple i és una de les primeres intervencions conegudes d'Antoni Gaudí a la ciutat. L'encàrrec va arribar a través de Joan Torras Guardiola, arquitecte de l'església i antic mestre de Gaudí. En aquell moment, l'edifici funcionava com a capella del convent-col·legi de les Religioses de Jesús-Maria, d'aquí que el disseny incorpori les inicials J i M.
L'obra té valor històric, però no compta encara amb una protecció patrimonial clara. La seva recent incorporació al Consell Gaudí obre una porta, tot i que per ara no se sap quins efectes pràctics tindrà ni si accelerarà una restauració. I el temps comença a notar-se.
L'última intervenció important es va fer als anys 80. Des de llavors, el mosaic ha anat perdent teseles i algunes zones s'han cobert amb plàstic per evitar que el deteriorament avanci. No hi ha calendari per a una nova restauració, una cosa que inquieta a qui coneix la importància d'aquesta peça dins de l'etapa més primerenca de l'arquitecte.
Sant Pacià no apareix en el circuit habitual del turisme gaudiniano. No té el magnetisme massiu de la Sagrada Família ni la força visual del Park Güell. Potser per això el mosaic ha sobreviscut com un secret de barri: conegut per feligresos, veïns i alguns especialistes, però pràcticament invisible per a bona part de Barcelona.
Gaudí també va dissenyar per a aquest espai un retaule, mobiliari i lluminàries, tot i que res d'allò es conserva. Els mobles van ser traslladats per les religioses a altres dependències i el retaule va desaparèixer durant la Setmana Tràgica, quan el temple va patir un incendi.
L'església ha tingut una vida agitada. Va ser capella d'un convent, magatzem de gra i llegums després de l'incendi, parròquia des de 1923 i menjador popular durant la Guerra Civil. Cada etapa va deixar una marca distinta en l'edifici, però el mosaic de Gaudí continua sent la seva empremta més singular.
Sant Andreu guarda aquí una part discreta però valuosa de la memòria artística de Barcelona. No és una obra monumental ni busca impressionar a primera vista. Precisament per això resulta tan fràgil: perquè els patrimonis menys visibles solen ser els que més depenen que algú els miri a temps.
