Barcelona
Gaudí, entre admiració i preguntes: per què la Sagrada Família continua incomodant
La Sagrada Família sembla estar per sobre de qualsevol debat, però a Barcelona no tothom la mira amb la mateixa devoció. L'arquitecta Maria Buhigas ho ha tornat a posar sobre la taula al parlar de Gaudí sense recórrer al llenguatge habitual de l'entusiasme. Evita anomenar-lo “geni” i prefereix moure's en un terreny més incòmode: el de les preguntes.
El seu edifici favorit de Gaudí no és el temple que domina les postals de la ciutat, sinó la Pedrera. L'elecció no és menor. Davant de la monumentalitat inacabable de la Sagrada Família, la Casa Milà apareix com una obra urbana, habitada, integrada en l'Eixample i més fàcil de llegir des de la vida quotidiana de Barcelona.
La conversa amb Buhigas té a més un punt significatiu: ocorre als pavellons Güell, un espai que l'arquitecta vincula als seus anys de formació i a les seves primeres mirades sobre l'arquitectura. Des d'allà, parlar de Gaudí no significa repetir una biografia gloriosa, sinó revisar com es construeix un mite i què queda fora quan una ciutat converteix un arquitecte en marca global.
La Sagrada Família concentra aquesta tensió millor que cap altre edifici. És temple, obra inacabada, símbol turístic, motor econòmic, projecte espiritual i conflicte urbà al mateix temps. Per a molts barcelonins, representa orgull i bellesa; per a altres, saturació, soroll, obres eternes i una relació cada cop més difícil entre patrimoni i vida veïnal.
El debat no consisteix a negar la importància de Gaudí. La seva influència a Barcelona és indiscutible. La qüestió és si la ciutat pot seguir parlant d'ell només des de la veneració o si necessita mirar-lo amb més matisos: quina part de la seva obra continua viva, quina part ha estat convertida en producte turístic i quina part s'utilitza per explicar Barcelona al món d'una forma massa simple.
La Sagrada Família, iniciada el 1882, ha atravessat guerres, canvis polítics, transformacions urbanes i una explosió turística que Gaudí mai no va poder imaginar. Cada nova torre, cada debat sobre la seva finalització i cada intervenció en el seu entorn reobre la mateixa pregunta: de qui és realment aquest edifici, de l'Església, dels visitants, dels arquitectes o de la ciutat que el suporta cada dia.
Potser per això continua dividint opinions. Perquè no és només una obra mestra ni només una atracció turística. És una peça enorme de la identitat barcelonina, però també un mirall de les seves contradiccions: la bellesa i la massificació, la memòria i el negoci, el patrimoni i la vida quotidiana. Mirar-la amb dubtes, com fa Buhigas, no la empequeix. Al contrari: recorda que els símbols més potents són precisament els que encara permeten discutir.
